Tots contra tots...
Aquest cap de setmana, ens hem Handbolicat. Paraula que no està al diccionari i que només entenem
a Ribes. Significa submergir-se de ple en l’handbol, amb totes les
conseqüències. De manera intensiva, sense punts i a part. Sí que és veritat que
dissabte el Gavà ens va passar per sobre (així ho va expressar el míster i el que diu el Gorgo va a
missa), però diumenge... Diumenge van passar moltes coses (i moltes hores!)
però va valer la pena.
Els nens ja no somreien, tot jugant. Més aviat es
descollonaven (aquesta paraula no l’he
trobada, al diccionari, però s’entén a tot arreu). Sí que és cert que
l’important és participar, però a qui no li agrada guanyar de tant en tant? Al
Gorgo no vaig tenir temps de mirar-me’l gaire, per tant, no sé si somreia per
dins, per fora o si s’aguantava el riure mentre arengava l’equip: “Algú té por,
en aquest equip?”, “Aquí venim a jugar a handbol, el que tingui por que no
surti a la pista!”, “Surt a la pista i apanya’t!”, “Són grans, però no
mosseguen!!!!”... Per cert, que de mossegades encara no me n’he trobat cap,
però demanaria als equips contraris una revisió d’ungles abans de cada partit
(o m’hauré de comprar un
kit de
sutura i sé de sutura tant com d’handbol...). Diumenge, com us deia, ho vam
guanyar tot. Vam guanyar quatre partits, vam vèncer moltes pors, vam marcar
molts gols. Vam guanyar en germanor i en bon rotllo. És que m’ho posen en
safata, aquests nens, per fer cròniques
handboleres
sense parlar d’handbol!! La secció banqueta també va anar forta. Vam fer
safareig de totes les qüestions candents: Que si és la seva novia, que si no ho
és... Que perquè no ve el Gorgo, que on és ara el Rafa, que si és dura la vida
del taxista, que si tinc un marit, que si el cul d’aquell jugador és molt gran
i se li mou quan corre... A aquestes alçades, ja no estic segura de qui fa
teràpia a qui, però em sento definitivament bé, quan s’acaben els partits! Pel
que fa als agraïments, no puc obviar la qüestió de la cervesa de migdia, ni
haver après (per fi!) què és una trena
Frozen.
Tampoc puc oblidar-me de comentar, estimada grada, que els vostres fills i
filles es mereixen una
ola. Què
passa, que no heu tingut temps d’assajar-la? Ja posats, la demanaria també pels
nostres entrenadors, santa paciència que tenen, perquè són els culpables de tot
això que ens està passant. I parlant de culpables, em veig en l’obligació de
delatar els artífex de
l’Handbolicada
de diumenge, que no són altres que l’Alexis i, com a col·laboradores
necessàries, la Rosa, la Loli, la Sandra, la Sally, la Juncal i la Nora (com a
infiltrada de luxe). Més noms que desconec, segur que n’hi ha. Va per ells,
també. I per les més de mil fotos d’en Joaquin...Des d’aquí us dedico també la
ola de torn. Gràcies per carregar-me
d’arguments per a omplir aquestes línies.