diumenge, 22 de març del 2015

21/22 DE MARÇ: CRÒNICA CAP DE SETMANA DELS PREBENJAMINS A

Tots contra tots...
Aquest cap de setmana, ens hem Handbolicat. Paraula que no està al diccionari i que només entenem a Ribes. Significa submergir-se de ple en l’handbol, amb totes les conseqüències. De manera intensiva, sense punts i a part. Sí que és veritat que dissabte el Gavà ens va passar per sobre (així ho va expressar el míster i el que diu el Gorgo va a missa), però diumenge... Diumenge van passar moltes coses (i moltes hores!) però va valer la pena.
Els nens ja no somreien, tot jugant. Més aviat es descollonaven (aquesta paraula no l’he trobada, al diccionari, però s’entén a tot arreu). Sí que és cert que l’important és participar, però a qui no li agrada guanyar de tant en tant? Al Gorgo no vaig tenir temps de mirar-me’l gaire, per tant, no sé si somreia per dins, per fora o si s’aguantava el riure mentre arengava l’equip: “Algú té por, en aquest equip?”, “Aquí venim a jugar a handbol, el que tingui por que no surti a la pista!”, “Surt a la pista i apanya’t!”, “Són grans, però no mosseguen!!!!”... Per cert, que de mossegades encara no me n’he trobat cap, però demanaria als equips contraris una revisió d’ungles abans de cada partit (o m’hauré de comprar un kit de sutura i sé de sutura tant com d’handbol...). Diumenge, com us deia, ho vam guanyar tot. Vam guanyar quatre partits, vam vèncer moltes pors, vam marcar molts gols. Vam guanyar en germanor i en bon rotllo. És que m’ho posen en safata, aquests nens, per fer cròniques handboleres sense parlar d’handbol!! La secció banqueta també va anar forta. Vam fer safareig de totes les qüestions candents: Que si és la seva novia, que si no ho és... Que perquè no ve el Gorgo, que on és ara el Rafa, que si és dura la vida del taxista, que si tinc un marit, que si el cul d’aquell jugador és molt gran i se li mou quan corre... A aquestes alçades, ja no estic segura de qui fa teràpia a qui, però em sento definitivament bé, quan s’acaben els partits! Pel que fa als agraïments, no puc obviar la qüestió de la cervesa de migdia, ni haver après (per fi!) què és una trena Frozen. Tampoc puc oblidar-me de comentar, estimada grada, que els vostres fills i filles es mereixen una ola. Què passa, que no heu tingut temps d’assajar-la? Ja posats, la demanaria també pels nostres entrenadors, santa paciència que tenen, perquè són els culpables de tot això que ens està passant. I parlant de culpables, em veig en l’obligació de delatar els artífex de l’Handbolicada de diumenge, que no són altres que l’Alexis i, com a col·laboradores necessàries, la Rosa, la Loli, la Sandra, la Sally, la Juncal i la Nora (com a infiltrada de luxe). Més noms que desconec, segur que n’hi ha. Va per ells, també. I per les més de mil fotos d’en Joaquin...Des d’aquí us dedico també la ola de torn. Gràcies per carregar-me d’arguments per a omplir aquestes línies.