I ara què, per on
començo?
Si començo pel
final, hauria de dir que dissabte vam empatar contra el Gavà i que avui
diumenge no hem arribat a la final. Però em quedaria curta. I si començo
parlant d’handbol no seré creïble, perquè a aquestes alçades ja m’heu vist el plumero i tothom sap que no en tinc ni
idea.
Potser podria
començar pels agraïments. Com que avui la crònica és doble tinc llicència per
allargar-me, no? Podria donar les gràcies al Gorgo, per aquell dia que em va
preguntar si volia ser delegada (això què implica?, vaig respondre-li jo...); o
pel súper pastís de chuches que m’han
regalat els meus nens i nenes (a partir d’ara els vull sempre així perquè no
cal bufar. M’he adonat que, en mode bufera, se’m marquen molt les arrugues...);
o pels cafès de primera hora, però em repetiria massa... Podria, com no, donar
les gràcies a en Rafa, per venir al partit de dissabte i pel plus de motivació
que aporta als entrenaments dels dijous... En fi, que no sé què fer!
Se m’acut també
que podria obrir una secció de xafarderies (les que m’expliquen a la banqueta J). La descarto,
però, perquè entenc que aquest no és el lloc adequat per parlar-ne (no patiu,
que no em penso xivar!).
També podria
començar explicant-vos que les sessions de teràpia intensiva a la banqueta
progressen adequadament. Aquest dissabte hem arribat a la conclusió que es pot
ser prim, no tant prim i, categoria especial, es pot ser huesitos. Us comento que seguim amb el dilema sobre si pots jugar
de porter si no duus el número 1 a la samarreta.
Podria començar
aquesta crònica establint un rànquing de plors diversos: el desesperat (és que no em passen la
pilota!), l’angoixant (és que estic
cansada i no tinc ganes de jugar!!!), el
rabiós (és que aquella nena que fa dos metres més que jo m’ha esgarrapat el
braç!!) i el plor incipient però
encara més rabiós (és que aquell nen m’acaba de dir que estem perdent el
partit!!!). En fi...
Podria també començar
fent una reflexió: us heu adonat que, mentre juguen, els nostres nenes i nenes somriuen? Serà perquè s’ho estan
passant pipa? Perquè algú els ha inculcat que l’important és jugar bé,
independentment del resultat?? Perquè s’han atipat de chuches abans del partit???
Definitivament no
sé per on començar. Però voldria acabar amb un comentari del meu fill en sortir
de la dutxa: “Està bé no saber-ne massa si ets prebenjamí, mama, perquè així
pots aprendre’n una mica cada dia”.
Alguna cosa s’està
fent bé, no?
PS: a tota la grada, si us plau, aneu practicant
la ola per al proper cap de setmana.
Se l’han guanyada, no creieu?