PREBENJAMÍ A vs CORNELLÀ ALMEDA
Avui no parlaré de
handbol (per variar), sinó de les vistes privilegiades des de la banqueta.
Perquè el fan enfadar, però la realitat és que el busquen amb la mirada. El
busquen, o el troben. Depèn del moment.
Em refereixo a
l’entrenador (santa paciència que té!). Jo, del Gorgo, només en veig l’esquena,
durant els partits. O els turmells, depenent de la posició en la què em trobi. El
que sí veig és l’expressió dels jugadors, quan el busquen amb la mirada (o el
troben, depèn del moment).
Si el busquen, les
expressions serien del tipus:
Júlia, amb
somriure tímid: I ara què faig???
Carlota, sense
paraules: Treu-me d’aquí, que són massa grans!!!
Carles: Perdona,
és a mi???
Valentina, tot i
malalta: Sí, jo també t’estimo...
I si se’l troben:
Martina (no li
calen paraules): Tranquil, que jo puc!!!
Blai, com de
passada: No m’atabalis, que vaig per feina!
Oscar: Estic
concentrat!!
Jacob: Ui! No
t’havia vist!
Armand: Jo
tampoc!!!
Jo no li veig la cara,
al nostre entrenador. Però intueixo que somriu per dintre. Jo també.
Bona feina, equip!
