dissabte, 23 de maig de 2015

23-05-15: Handbol Gavà Grana vs Prebenjamí A: 3 parts guanyades, 1 part perduda (i sense marcador).

La de dissabte passat va ser una jornada màgica. I aquesta promet ser una crònica complicada. Com que ja ho preveia, li vaig proposar al míster que la féssim a mitges, però em va respondre amb un no molt subtil. Vaig insistir, però. No podia ser que no ens digués res, perquè estava convençuda que ens agradaria escoltar-lo. I aquesta va ser la seva resposta:
“La temporada passa molt ràpid i aquí en tenim un exemple: després de Gavà, s’ha acabat el nostre darrer partit oficial. El Pre-benjamí A és un petit gran equip. En un any, han fet un salt qualitatiu impressionant. A mi, però, el que més m’agrada és la solidesa de l’equip i el plaer de poder-lo entrenar. Veure que no tot és handbol i poder acabar la temporada amb un gran dinar amb gairebé 40 persones, com si fos la meva segona família. Aquesta setmana que encara ens queda, a seguir gaudint d’aquest equip i, de cara l’any que ve, segur que més i millor!”

Doncs sí, tot ha passat molt ràpid. Un pèl massa, pel meu gust. És cert que els nostres conformen un petit gran equip: són baixets, encara, però ens han demostrat que són grans. Aquest repertori de personatges diversos (bambis, pingüins, heroïnes romàntiques i superherois) han protagonitzat una temporada de pel·lícula. En Blai, el capità que no es rendeix mai i recita cantant l’alineació del Barça. En Carles, sempre somrient, marqui o li marquin. L’Armand, plantant cara a la pilota sota porteria, que no li calen guants. L’Oscar, que sembla que voli sobre la pista, elegant com ell sol. La Valentina, què voleu, la número 1 a la porteria i a les sessions de banqueta. La Carla, la que fa les abraçades més dolces i llença a porteria sense encomanar-se a ningú. La Júlia, que fins i tot regatejant el contrari, ho fa amb aquell somriure que em té enamorada. La Isona, esquerrana declarada i lluitadora indiscutible, amb o sense dents. La Carlota, vencent les seves pors partit a partit i sense tirar mai la tovallola, què valenta!!. La Martina, sense parar mai quieta, que no s’acovardeix ni quan la doblen en corpulència. I el Jacob, el meu 98. En total, 11 personatges que han aconseguit fer-nos vibrar i convertir-nos en una pinya entranyable. Una segona família, sí.
I, ara que no em sent, menció especial pel míster, artífex del guió, la producció i la direcció d’aquesta aventura. Sense ell no hagués estat igual, n’estic convençuda. Gràcies, Gorgo, per la màgia que has creat, per la teva dedicació i la paciència (santa!) que has hagut de tenir.
I a vosaltres, públic fidel, gràcies també. Per tot.

Fins ara...