La màgia del marcador.
Ens agrada anar a
jugar a Sant Boi, perquè tenen un marcador molt gran, molt lluent i, a sobre,
és màgic. Si anem guanyant o, com a molt empatant, ens el mirem sovint i amb atenció.
Si perdem, es fa invisible i funciona com a brúixola per estudiar altres aspectes
del partit.
Suposem que el
marcador està al nord. Al sud, doncs, hi ha la nostra banqueta. Al sud del tot,
és a dir, darrera nostre, no hi ha ningú. M’ho pregunten: com és que avui no hi
ha ningú més jugant? I contesto, sense rumiar-m’ho gaire: està tothom dormint,
encara... Ahhh, és clar!, em contesten.
Vaig estudiant,
com us deia, altres aspectes que em criden l’atenció. El partit no el veig,
perquè me’l tapa l’esquena del míster.
Jo crec que no ho fa expressament. La culpa és meva, que no trio mai bé el lloc
per asseure’m. El problema és que acabo el partit amb torticolis, de tant girar
el cap i estirar el coll per veure alguna jugada... No recordo si això em
passava, als 18. Però és un tema en el que no penso aprofundir.
A l’est del
marcador hi tinc una grada. No els miro gaire, prou feina tinc per estar alerta
dels comentaris de la banqueta. Però els sento: Goooooool!!!!! Uiiiiiii!!!
Passa-la!!!! Tira enrere!!!!! No la fan, la ola,
encara. Però criden força. Me’ls miro un momentet i veig que hi ha mares
que tenen el mateix somriure que les seves filles. O és a l’inrevés? I també
entenc d’on han tret alguns jugadors el caràcter... Hi trobo a faltar
progenitors d’un parell de pingüins i d’una Scarlett, però la resta hi són
tots, o quasi. Els que falten els trobo per casualitat a l’oest del marcador. A
algú li cau la baba després d’algun gol i la resta tenen un somriure permanent
als llavis...
Acaben, com per
art de màgia, els 4 temps. El marcador ha desaparegut. Deu ser que no hem
guanyat. Però no ens importa gaire. El Gorgo sembla satisfet, la grada està
pletòrica, els nens amb ganes de més i servidora ja té arguments per a la
crònica.
