diumenge, 15 de març de 2015

14 i 15 de març: PREBENJAMÍ A vs HANDBOL GAVÀ "GRANA" / TROBADA D'HANDBOL GRANOLLERS

I ara què, per on començo?
Si començo pel final, hauria de dir que dissabte vam empatar contra el Gavà i que avui diumenge no hem arribat a la final. Però em quedaria curta. I si començo parlant d’handbol no seré creïble, perquè a aquestes alçades ja m’heu vist el plumero i tothom sap que no en tinc ni idea.

Potser podria començar pels agraïments. Com que avui la crònica és doble tinc llicència per allargar-me, no? Podria donar les gràcies al Gorgo, per aquell dia que em va preguntar si volia ser delegada (això què implica?, vaig respondre-li jo...); o pel súper pastís de chuches que m’han regalat els meus nens i nenes (a partir d’ara els vull sempre així perquè no cal bufar. M’he adonat que, en mode bufera, se’m marquen molt les arrugues...); o pels cafès de primera hora, però em repetiria massa... Podria, com no, donar les gràcies a en Rafa, per venir al partit de dissabte i pel plus de motivació que aporta als entrenaments dels dijous... En fi, que no sé què fer!
Se m’acut també que podria obrir una secció de xafarderies (les que m’expliquen a la banqueta J). La descarto, però, perquè entenc que aquest no és el lloc adequat per parlar-ne (no patiu, que no em penso xivar!).
També podria començar explicant-vos que les sessions de teràpia intensiva a la banqueta progressen adequadament. Aquest dissabte hem arribat a la conclusió que es pot ser prim, no tant prim i, categoria especial, es pot ser huesitos. Us comento que seguim amb el dilema sobre si pots jugar de porter si no duus el número 1 a la samarreta.
Podria començar aquesta crònica establint un rànquing de plors diversos: el desesperat (és que no em passen la pilota!), l’angoixant (és que estic cansada i no tinc ganes de jugar!!!), el rabiós (és que aquella nena que fa dos metres més que jo m’ha esgarrapat el braç!!) i el plor incipient però encara més rabiós (és que aquell nen m’acaba de dir que estem perdent el partit!!!). En fi...
Podria també començar fent una reflexió: us heu adonat que, mentre juguen, els nostres nenes i nenes somriuen? Serà perquè s’ho estan passant pipa? Perquè algú els ha inculcat que l’important és jugar bé, independentment del resultat?? Perquè s’han atipat de chuches abans del partit???
Definitivament no sé per on començar. Però voldria acabar amb un comentari del meu fill en sortir de la dutxa: “Està bé no saber-ne massa si ets prebenjamí, mama, perquè així pots aprendre’n una mica cada dia”.

Alguna cosa s’està fent bé, no?

PS: a tota la grada, si us plau, aneu practicant la ola per al proper cap de setmana. Se l’han guanyada, no creieu?