Partit empatat.
Amb sabor a victòria, aroma de Festa Major i un cert regust de pel·lícula.
L’avantatge de
veure les coses des de la banqueta (mateixes mides, per cert) és que tot es veu
des d’una perspectiva especial. Us prometo que aquest dissabte em va semblar
veure un exèrcit de formiguetes
marxant compassades a les ordres d’un director d’orquestra especial. Per fi
s’havia obrat el miracle? Podia ser
que, de sobte, haguéssim paït els torrons i els iogurts de color rosa haguessin
fet la seva feina? Hem passat de ser una mena de gàbia de grills a una versió “handbolera” de Happy Feet?
L’entrenador
insistia en la qüestió de la defensa. Jo no hi entenc massa, de handbol, però
vaig veure clar que l’equip de Men in
Black en versió femenina que va saltar a la pista dissabte era clarament
més GRAN que els nostres. David contra
Goliath... Però en Gorgo va insistir en que no hi ha missió impossible. I se’n van sortir.
I què voleu? Junts
o per separat, tenim quatre pingüins de
Madagascar (cadascun amb el seu estil, és clar) que campen per la pista com
si fos casa seva. Amb un clar capità, que dirigeix els escalfaments com si ho
hagués fet tota la vida. Per no parlar de la determinació de dues petites Scarlett que, sota la porteria o sobre
la pista, no deixen res per verd (ni per l’endemà...). I, assegudes a la meva
falda, faig teràpia amb versions en miniatura de Bambi (És qüestió de temps, però. Bambi va acabar sent el cap de la
manada). Aprofito l’ocasió, perquè em donen lliçons de sentit i sensibilitat, mentre faig fregues per alleugerir molèsties
passatgeres.
Trobem a faltar la
Isona (no ha pogut venir perquè li han caigut dues dents). Prometo dedicar-li
un capítol especial a la propera crònica. I no m’allargo més, que igual em
penalitzen. En fi, to be continued...
